valoració personal

Ja s'ha acabat, la exposició es va acabar el passat dissabte.
Personalment ha estat un èxit.
Els nervis, la recerca diversió i sobretot aprenentatge ja forma part del procés.

Pode el que ens ha costat més ha estat el material, pode aconseguir sabates, per això, vam anar en busca de sabates per tot Granollers, i agrair a tots aquells que han participat, hi han fet que el nostre projecte arribés fins on va arribar. Com a conseqüència de la falta de material, finalment el cable va estar ple de coses només sabates sinó objectes quotidians, brossa etc... Podríem anomenar-ho "thingsfiti"

El que ens hagués agradat es penjar sabates més enllà de Granollers, que era el nostre objectiu. Però per mancança de arterial i temps no ha estat possible.
Però no ens preocupa gens, ara ve un estiu amb temps de sobre, viatges etc.... I no ho deixarem en una sala sinó que continuarem deixant empremta.

Ara només ens queda realitzar el llibre d'artista, on hi haurà un recull de tot el nostre projecte, materials, esbossos, webs, imatges.. entre altres.

Imatges

21/05/2010




















Dana Musso i Helena Hernandez, shoefiteras.

THE END

Ja s'ha acabat, la exposició es va acabar el passat dissabte.
Personalment ha estat un èxit.
Els nervis, la recerca diversió i sobretot aprenentatge ja forma part del procés.
Ara ens queda realitzar el llibre d'artista, on hi haurà un recull de tot el nostre projecte, materials, esbossos, webs, imatges.. entre altres

Shoefiti a La Torreta

Granollers amb el Shoefiti

Granollers no és una ciutat perfecta. Però és una ciutat on cada parell de sabates condensa una història. Ara mateix, les meves sabates pengen d'un cable. Les meves sabates només són el petit testimoniatge de la meva història en aquesta ciutat, però hi ha moltes altres més. Sé que la meva història solament ha estat una entre tantes. I sé que, d'alguna manera, totes les mirades en el bus, les llàgrimes, els temors, les abraçades i els capvespres sense fí, però sobretot les paraules, ja són part de l'esperit d'aquesta ciutat.

Big Fish

En una de les millors escenes de Big Fish (Tim Burton, 2004), el protagonista, després de passar una temporada en Espectre, el poble perfecte, s'adóna que, a pesar d'aquesta perfecció, ha arribat l'hora de marxar-se. Una nena, la mateixa que dies abans va llançar a un cable les sabates d'aquest, assisteix al moment de la seva partida:

-He d'anar-me. Aquesta nit.
-Per què?
-Aquest poble és més del que podria somiar qualsevol. I, si al final acabés aquí em consideraria afortunat. Però, la veritat és que encara no estic preparat per a acabar enlloc.
-Però ningú s'ha anat mai!
-...
-Com vas a poder anar-te sense les teves sabates?
-Sospito que em va a doldre... molt. Bueno, ho assec, però... En fi, adéu.
-No trobaràs cap lloc millor!
-Ni espero fer-lo.
-Promet-me que tornaràs.
-T'ho prometo. Algun dia. Quan sigui el meu moment.

Més detalls

Hem vist que.... apareixen sabatilles penjades de cables de tensió en pel·lícules com: Wag the Dog (amb Robert de Niro i Dustin Hoffmann) i Big Fish (de Tim Burton) afegix més misticisme a aquesta pràctica aparentment innocent.